Sembla que la història de l’alfabet parteix d’uns orígens pràctics (facilitats mnemotècniques), després passa a ser una norma pedagògica i literària i, finalment, és adoptat en el context religiós i literari de l’Europa medieval, convertint-se d’aquesta manera en el reflex d’una conveniència cultural i religiosa. Allò que havia anat canviant i fluctuant al llarg de milers d’anys finalment és estabilitzat pel poder i convertit en convenció, norma i, per tant, en dispositiu.

Aquesta peça parteix de la propaganda bèl·lica russa en el context de la guerra a Ucraïna (que vaig poder veure personalment durant un viatge l’estiu del 2024) i especula i assenyala les implicacions simbòliques i afectives del llenguatge entès com a dispositiu de representació del poder. La peça no té una funció purament crítica ni didàctica, sinó que posa en relació la convenció mare del llenguatge, l’alfabet, amb les formes de representació del poder, per desactivar la seva funció com a objecte de dominació i convertir aquest dispositiu en un artefacte de reflexió i qüestionament, un espai d’experiència oberta.

fitxa tècnica

Instal·lació formada per 33 pintures de 100 x 70 cm

Tinta xinesa sobre paper japonès (gampi 60% / cotó 40%)